La primera retirada

Ahir vaig intentar la meva primera marató, i dic intentar per que no la vaig poder acabar, al km 30 aproximadament el meu genoll va dir prou, ja no podia mes!!
Nomes alguns es podran imaginar la baixada moral que això significa, després de mes de 6 mesos de durs entrenaments per fer La Mitja (la de Granollers) i la Marató de Barcelona, quedar-te a menys de 12km de la gloria, es dur, molt dur.

El primer que vull fer es agrair el suport de tota la gent que ha cregut en mi i ho continua fent, i sobretot el suport de tots els meus companys que si la van poder acabar dintre d’uns temps mes que bons, em queda el consol de que els entrenaments han servit i que estem dintre del bon camí.

M’havien parlat una i altre vegada del famós “Muro” i ahir vaig saber com es presenta, ja l’he vist la cara, busca el punt mes dèbil, aquell que tu creus que no es res, i s’estampa contra ell, destrossant el somni de travessar la línia d’arribada.

Però tal i com publicava en un post del Face, 1 dia després, avui fent una canyeta amb els companys, i en nomes 10 minuts de xarrera, ja estàvem parlant de quina seria la propera, estem malats si!! però quina malaltia mes bona!!!

A tots aquells que m’han donat el seu suport gracies, i si algú pensa per un moment que ha sigut un fracas, l’espero a la propera, a veure quan de temps es capaç de seguir-me!!! 😉