Marató de Valencia 2012
Per començar diré que pràcticament no vaig poder dormir, els nervis em van fer una mala passada, i eren quasi les 2 del dematí que queia rendit i i obsessionat per un dolor que sentia a la cama esquerra i que em va amargar tota la nit del dissabte.
A les 6:30 sonava el despertador i ràpidament em vaig mirar la cama, tot estava correcte, el dolor havia desaparegut, nomes havien sigut els nervis del dia previ, uuuffff.
Després d’un bon esmorzar vaig anar cap a la sortida, a les 8h havia quedat amb els meus companys Joan i Arnau, faria amb ells la marató, i encara que cadascun tenia un ritme al cap, saber que tens uns companys al teu costat sempre ajuda una mica.
Nervis per l’espera de la sortida i a les 9h … sortida falsa!!! 😉 … per culpa d’una traca l’elit va sortir abans de temps … es veu que ningú els va explicar que estaven a València, la ciutat de les “falles i les mascletas!!” jajaja
Però la veritat, a mi em va servir per treure’m la pressió de la sortida.
Amb 10m de retard vam prendre la sortida, i allà que anava jo, a la recerca de la meva referencia, el globus de 3:15 … pabernos matao!! … crec que en aquest punt l’organització va cometre una errada molt important, tots els globus van sortir des del 1er calaix, darrera de l’elit, i em pregunto jo, si jo volia fer 3h 15m, com pot ser que fins el kilòmetre 2 aproximadament no passes al de 4h 30m!!??, imagino els corredors que estiguessin als últims calaixos i que son els que realment fan aquests temps, en quina referencia es basarien!!
La qüestió, es que vaig sortir massa ràpid, els kilòmetres anaven passant per sota de 4’25” fins que definitivament, a l’alçada del km 8 vaig aconseguir atrapar el que buscava, però es clar, amb el ritme que portava i amb lo be que em trobava, vaig seguir al ritme i els vaig deixar darrera (error de novell!!).
Tot just passar l’avituallament del km10, la meva gran sorpresa, els amics m’estaven esperant, tot i que ja ho sabia per que havia parlat amb ells, sempre es una grata sorpresa trobar-los i veure el que han fet per poder animar-te!!, encara que pràcticament no vaig parar, els vaig fer saber que els havia vist i agrair-li la seva presencia.
I així anaven passant els km, jo a un ritme per sobre de les meves possibilitats (això ho vaig descobrir després) i anant pensant en el que m’esperava, i vaig arribar al km25 2on avituallament de sòlids (el primer me’l vaig saltar) en el que em vaig entretindre 1/2 minut per menjar alguna cosa, per que notava que el meu cos començava a patir mes del compte, les sensacions començaven a no ser tant bones com al principi, i a partir d’aquell oment a baixar el ritme a 4’45” / 5′, les cames no em donaven per mes i començava el meu calvari ….
Al km27 altre grup d’amics insuperables, aquests de la ciutat i que m’han acollit a casa seva i m’han fet sentir com a la meva, gracies de debò Pepa i David, sou collonuts, de veritat!!!!
I vaig arribar al km31, em vaig tornar a trobar als amics que em tornaven a animar, ja els vaig dir que anava malament, el cos em deia … no segueixis, para ja … el famós mur m’estava frenant de nou, però saber que hi ha gent que ha fet l’esforç´de vindre des de molt lluny per animar-te, et dona ales per acabar el que sigui necessari, així que a la merda el mur, a la merda el cansament, a la merda les cames, tocava continuar fins al final, fos com fos, costes el que costes, i així ho vaig fer, reduint el ritme poc a poc, al km32 em passava el globus de 3:15 que havia deixat darrera, el meu ritme es reduïa a 5’40”, cada kilòmetre que passava em costava mes moure les cames, van començar les rampes, primer quàdriceps, després bessons … cada part de la cama es feia notar, tenia flat, els peus em feien un mal increïble, però vaig ser capaç d’oblidar-me de tot per una estona, nomes havia d’aguantar 1km mes, i després altre, i altre … i així fins arribar a meta. En aquest tram final la gent estava bolcada amb nosaltres, en quan et veien reduir una mica et cridaven i et donaven ànims, gracies a tots, de veritat!!!
Km 41,50 aproximadament, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València a la vista, entrem al tram final, i aquí us puc assegurar que s’oblida tot, el dolor, el patiment, tot!!
L’adrenalina a tope, el cos vola, la gent et fa volar, vols acabar però a la vegada gaudir del moment, els amics de nou, que grans!!!, buscant-me per donar-me l’últim ànim, l’última empenta que em portes al final, les llàgrimes comencen a florir com estan fent ara, ho havia aconseguit, la meva primera marató, ja li podia dedicar en el meu interior a la tieta, va per tu, vaig dir que al 2012 la feia per ella i per tots aquests que s’han anat per culpa d’aquesta maleïda infermetat que es el càncer, us la dedico.
Agrair en aquest punt a l’organització, crec que l’arribada es de les mes espectaculars que es pot muntar, son 500m aproximadament que et donen per gaudir del moment.
I vaig passar per sota de l’arribada, 3h 24m 25s, ja estava fet, tenia la meva 1ª marató d’asfalt, descriure els sentiments del moment es impossible, se que alguns de vosaltres ja ho heu viscut, i ara ja se el que se sent, ja us comprenc.
Agrair a tots per ajudar-me a arribar aquí, però sobretot als “jefes” Jose i Yolanda, sou una inspiració, al Jacinto, impagable!!! sense fer-la m’ha acompanyat sempre que ha pogut, a l’Arnau, el Joan i el Santi, gracies per tindre paciència al menys preparat dels 4, a l’Oscar pels teus comentaris i ànims, se que t’alegres molt per mi, al David, Joan Berruezo, Eugeni, Guille, Manel … i algun mes que segur em deixo i prego em disculpi, per fer-me sentir tant a gust al vostre costat cada un dels dies que ens trobem per correr, sou els millors!!!
I que dir dels que van vindre fins a València, de veritat, mai oblidaré el que heu fet per mi, passi el que passi, mai ho oblidaré, us portaré sempre dintre del meu cor!!
